TERRES EXTREMES

Posted by in 2010

 
 
CERÀMICA I ESCULTURA, EVOLUCIONS.
Mal.leable i sòlida, la terra és una matèria múltiple en els seus usos i finalitats. Coneixent la potència de les seves utilitats inicials, es modifica i es construeix com una obra d’art, aprenent a ÉSSER… Ésser una realitat nova, una forma pensada. En espai i en llum.
L’escultura variada en els seus materials, les seves tècniques, la seva expressió, no és altra cosa. D’ençà de l’alba dels temps, en les balmes on es gravava la roca i modelava l’argila… La ceràmica no ha trigat gaire temps a atènyer aquestes arts primitives, només el temps en què l’home ha reexit a dominar el foc.
La renovació de la ceràmica al segle XX s’ha fet en el sentit d’un renaixement, amb una acceleració radical des de mig segle passat. Les arts s’han renovat en el transcurs de milers d’anys i és el segle XX que ha tornat a descobrir els orígens d’aquesta aventura. Puix que la irrupció de la modernitat passa per una tornada sobre ella mateixa, la seva cultura, el seu passat, els historiadors de l’art l’han notat molt sovint. Ningú no pot néixer sinó de si mateix.
Així l’escultor del segle XX s’inspira en construccions de l’esperit, en produccions de l’imaginari o en projeccions de formes naturals.
Sense explotar tots els camps d’expressió del seu desenvolupament, hom nota que l’escultor ceramista s’agafa avui dia a les grans formes. El bloc amb perfils diferents –geomètrics, aleatoris o naturals- acusa la frontalitat dels plans i minimitza el treball de les superfícies…
És volent fer més fort, més present l’objecte quotidià, que certs ceramistes van més enllà en la via d’una forma renovada, partint del continent. Creant volums densos, construïts, de vegades esvelts, que posteriorment arrelaran. A mitjans segle XX es veuen aparèixer els primers volums inspirats en la geometria, amb línies plenes, desencaixades, desplaçades,  formes massisses  que tenen molt sentit.
LES FORMES DE L’ABSTRACCIÓ
Des d’aquest periode, l’escultura s’ha girat cap a un model abstracte que indueix les seves pròpies necessitats plàstiques.
L’artista estableix volums o una configuració de volums, línies de perfil, plans de llum i els valors que aquesta distribueix. És l’organització d’una estructura. Tal com Bernard Dejonghe ho detalla en la diversitat interna del seu treball en vidre.
Hom coneix els volums tancats de Brancusi. Són semblants a les formes àmplies, inspirades en les eines dels pobles primitius que evoca el mateix Dejonghe.
Altres artistes es lliuren a experimentacions en la relació espai-volum, segons concepcions àmpliament trastornades: esplendors esqueixades d’un Torbjøn Kvasbø o alteracions brutals de la terra, un caos anomenat Serra. O encara la cerca interrogativa de forces còsmiques que ajunta aquest darrer quan revesteix els seus blocs amb la dolça lluïsor del metall.
APARICIÓ DEL BUIT
Sovint nascuda de l’ensamblatge, la forma oberta ofereix eixos de moviment i uns buits actius que confereixen tensió i dinamisme a l’obra.
L’espai construït, el buit suggereix el volum. Des de l’any 1913, Archipenko s’inspirava en les figuretes Fang per a crear “volums negatius” i concavitats. Tothom coneix l’obertura de la massa de Henry Moore.
Veiem en ceràmica vasos amb rodones orgàniques, enfonsades amb circumvolucions i replecs. Un lloc intern il·limitat que imagina Kvasbø… Però Alnold Annen aborda altrament aquest artefacte. Les seves grans formes circulars giren sobre elles mateixes tot obrint-se. Fluïdesa espacial d’una forma. I els petits orificis oberts en la paret transformen els seus talls: les entrades de llum brillen com estrelles en la claror del dia.
…LES MATÈRIES
“Vull entendre l’estructura de la matèria” escrivia Tàpies en el seu llibre La practica de l’art. I ningú millor que un caramista pot respondre a aquest desig. La sensualitat de les matèries és explotada per la bellesa de les superfícies llises o salvatges…
Hom s’enfonsa en l’esplendor quieta d’una llum líquida, els esmalts envermellits de Dejonghe o bé el buit aparent del seu vidre massís.
I hom s’estremeix davant del sotrac organitzat, senyals, arestes esqueixades i la terra que es retreu, bassal de fang secant al sol. Ens trobem una vegada més amb Serra i les seves brusques fractures travessant la massa ceràmica.
El nostre segle estima les traces del treball que es fa, els fragments o la disgregació de les coses…
Addició de facetes, efectes d’epidermis amb la rugositat de la superfície; matèries tallades, laminades com veles translúcides, esclovellades com pellofes de cebes, hom pensa amb les sèries d’escates que creen les estructures complexes de Kvasbø. Que no és sense semblança amb les màscares de bronze monumentals de l’escultor Cesar al final de la seva vida… L’obra absorbeix una certa dosi de vida, esdevinguda activa, en la seva investigació d’una dinàmica de les formes dins l’espai.
Tota l’obra de Kvasbø és la il·lustració.
 vida, evocada en els seus tremolors.

INSTAL·LACIONS, SÈRIES O SUITES, ACUMULACIONS

La inscripció de l’escultura com una escritura en un camp visual, pot integrar-se en un ambient arquitectònic o en un altre medi: urbà, carretera, natura… Instaura noves relacions entre espai i matèria.
Els ceramistes experimenten procediments de construcció tals com la unió que crea estructures internes en tot un joc espacial o de l’entorn, el que indueix a una nova relació espai-volum.
S’observen fenòmens extraordinaris en aquestes representacions. En l’agrupament dels seus blocs de vidre, Dejonghe dibuixa una línia d’arquitectura. Quan Kvasbø sobreposa les seves fulles de terra, la seva carcassa complexa, afirma una presència. Declinar un moviment immòbil: aquesta tensió que faciliten les corbes d’una paret extraordinàriament prima és la signatura mateixa de les obres de l’Annen! O també l’acte de tallar/arrencar la terra fresca: una postura complexa envers la matèria on retrobem Serra en la seva violència.
Peces diferents repetides, posades en escena…
En llargs plans simplificats i monumentals, s’assoleix aquí una altra dimensió del treball artístic.
VERS L’EXTREM…
Terres extremes o l’obra de quatre artistes. Cadascun molt diferent en el seu registre…I les tècniques, que tenen en comú la voluntat d’anar més enllà, més lluny, trobar el més precís o picar més fort. Vocació d’extrem…
Als límits de la terra s’hi troben les dimensions improbables: grans motlles al revés de Arnold Annen o destrals sobredimensionades de Bernard Dejonghe. I sobretot ruptures de la matèria, els suplicis de tota mena inventats per Serra, les cremades de la porcellana fetes per Arnold Annen, o el relliscar de Torbjørn Kvasbø quan la seva mà esqueixa les flexibles capes d’argila…
Les fusions són també un pretext per a la metamorfosi: les mescles caníbals de Serra per a devorar la massa de la matèria en el forn! I la precisió mil·limètrica de Dejonghe en la fusió del vidre.
La forma és un més enllà per aquests conqueridors de l’impossible: monstres fòssils d’Annen, món interior irreal i massís de Dejonghe, il·lusionisme brollant de Kvasbø o terratrèmols engendrats per Serra…
Aquest és l’extrem que reuneix aquest quartet d’artistes. El de l’expressió. Quan la força va més enllà que l’emoció.
JOAN SERRA
EL CERCADOR DE FORMES
Aquest autor català no modela les seves peces, el seu treball es basa en les condicions que les permeten néixer, ens diu l’artista.
Joan Serra és eclèctic en la tria de les seves terres, utilitza argila vermella, sola o amb addicions de manganès, com també pasta de llosa i porcellana.
A aquestes pastes hi afageix diversos materials que mescla dins la massa… paper, fibres, teixits, serradures… tots ells elements combustibles que, quan cremen al forn, canvien la densitat de l’argila.
Aquestes diferències de densitat i de comportament de la matèria juguen un paper determinant amb el que el ceramista obté transformacions d’estructures i superfícies. Així apareixaran formes noves.
Les formes inicials són extremament simples –políedres regulars o conjunts de poliedres regulars, cares planes d’angles rectes i perfilats- la lectura dels quals és evident, fins i tot, quan s’han descomposat.
El funcionament de Serra és la declinació…
Una forma és rosegada d’àmplies i pregones esquerdes i l’altra, fractures de la mateixa natura, són tapades amb pasta blanca (llosa). Hom creuria veure cubs tallats en un marbre amb vetes.
Altres formes ofereixen volums llisos, quasi lluents, i les dolces ombres de les parets curvades evoquen un cos femení. En un altre lloc, una estructura heterògenia s’engruna i s’aglutina en fragments, com si fos sorra assecant-se.
Resum sorprenent dels múltiples poders sensorials d’una tècnica, d’un material, caldria dir… d’un temperament, d’una sensibilitat.
Sovint en el treball de Serra es troben aquests contrastos per parelles.
Altres peces es retroben a fi d’intercanviar el seu llenguatge. Rajoles gruixudes dialoguen dins la seva mateixa substància. Algunes, fracturades fins al màxim, parlen d’erosions violentes on es destrueix la cohesió de la matèria. L’argila és arrencada fins al cor, reflexe d’un món geològic en els seus primers girs. Els segons estan tallats netament dins la frescor de les terres encara flexibles. La línia de les esquerdes es desdobla en onades sinuoses.
A Serra li agrada, sense cap dubte, traficar amb les sensacions… Gris mat, sense cap retorn de llum, per una geometria fractal delicadament tallada. Reflexes lluents per amagar el desastre d’un volcà que ha explotat, o força neta de formes llises, quasi minimalistes que s’entortolliguen dins l’elegància d’un enllustrat d’or.
Dins aquests jocs múltiples, Serra escorcolla la massa plena d’una capsa –falsa capsa de la qual un ganivet esbocina amb ràbia els interiors. Els seus costats s’aparten i deixen aparèixer altres estructures internes, emboscades, també esqueixades…
Els desenvolupaments formals de Joan Serra accentuen els ritmes, cadències i efectes espacials, en la plenitud d’una forma.
Aquest treball impressiona per la seva coherència – explorar la falla atzarosa, la fractura, sense mai exhaurir la matèria. Evocant la seva força, la seva resistència, de vegades les seves astúcies, la seva inalterable presència…”Allò real és aquí” sembla dir-nos Serra…

Ariane Grenon.

15 D’abril al 15 de juliol : 
Museu de Ceràmica Contemporànea de Giroussens (França)
4 d’agost al 16 de setembre: 
Museu del Càntir d’Argentona (Catalunya)
6 al 24 d’octubre: 
S’Escorxador (Illes balears)